El Cementiri de Sant Feliu de Guíxols el trobem situat al paratge Mascanada, adjacent al Camp de Futbol Josep Suñer Arxer i a l’extrem final de la ronda de Narcís Massanas, just a tocar de la Plaça de la Igualtat. Aquest complex, inaugurat l’any 1833, forma gairebé un recinte regular en forma de rectangle que s'ha anat construïnt a partir de les diverses ampliacions i reformes que ha sofert al llarg del segle XIX i XX.
Des de la seva inauguració, a mitjans del segle XIX, fins a la seva última ampliació durant la dècada de 1920, la població de Sant Feliu de Guíxols s’ha doblat en nombre d’habitants, però tot i així no hi ha hagut demanda suficient com per ampliar el complex cap al sud o cap a l’oest. Aquest fet, però, no pot explicar-se sense abans conèixer la seva història.
EL CEMENTIRI PRIMITIU
La construcció del nou cementiri es va realitzar als antics terrenys del Mas Pinto l’any 1833 arran del compliment d’una nova regulació del rei Carles III que prohibia que els cementiris s'ubiquessin dins la ciutat per motius d’higiene i salubritat. La seva fundació, però, va ser obra del Monestir, que en veure que ja no hi restava espai al voltant del complex monàstic va demanar autorització al vicari general de Girona per obrir un nou cementiri en un terreny que era propietat d'ells. Tot això abans de les desamortitzacions de Mendizabal de 1835. És així com es va decidir clausurar l'antic cementiri i fer-ne un de nou als afores de la ciutat, al final d’un camí que no duia enlloc. Tot i així, des que es va dictar la norma de construïr els cementiris extramurs l'any 1787 fins que es va aplicar a la nostra ciutat van passar gairebé cinquanta anys. Aquest primer clòs, que a dia d'avui és la Secció E, es dividia en quatre zones simètriques separades per un passeig longitudinal (flanquejat per una filera de xiprers a cada costat) i un de transversal. És aquí on trobem enterrats als primers ganxons del cementiri, o millor dit trobàvem. Es podria dir que actualment només hi descansen les restes mortals dels que romanen enterrats sota terra. Això es deu a que a finals del segle XX es va decidir ensorrar tots els nínxols antics per fer-ne de nous després del mal estat en què es trobaven.
Entrada al cementiri primitiu l'any 2015 (Daniel Pedrero Rosón) | Fons Personal
Uns elements curiosos d’aquesta zona del cementiri són les dues grans làpides que es troben situades al final del passeig longitudinal, a l’extrem oposat de la entrada principal al recinte. La situació d’aquestes dues làpides, atribuïdes a capellans, es troben en aquest enclavament degut a que en uns inicis era aquí on s’aixecava l'antiga capella del cementiri dedicada a la Verge dels Dolors, beneïda el 16 d'agost de 1833. Era una construcció suposadament molt rudimentària, tot i que no existeixen plànols per a afirmar-ho, que va ser enderrocada per donar pas a la primera ampliació cap al sud. És degut a aquest enderroc que, a dia d’avui, gairebé trobem il·legibles les inscripcions de les dues làpides, ja que aquestes van quedar a l’aire lliure i han sigut trepitjades pels ciutadans durant gairebé 150 anys.
El Cementiri es va beneïr el 24 d'agost de 1834, i dos dies més tard es va enterrar a la primera persona, una donzella filla de Mateu Massanet.
A l'esquerra, perspectiva del passeig longitudinal amb els xiprers i les dues làpides en primer terme al voltant de la dècada de 1920 (Desconegut) | AMSFG
A la dreta, detall de l'estat de les dues làpides l'any 2014 (Daniel Pedrero Rosón) | Fons Personal
Però, sens dubte, la construcció més interessant d’aquesta primera fase del cementiri (sense comptar els panteons i mausoleus) és la seva façana neoclàssica. És una façana simètrica, amb una porta d’accés al centre del conjunt, la qual antigament disposava d'una dependència a cada banda amb entrada lateral i finestra. La porta és de ferro forjat amb un cartell que ens indica, amb lletres majúscules i recargolades, la paraula "CEMENTERIO" decorada amb una calavera i dos fèmurs creuats. La porta és coronada amb un frontó triangular, el qual ens mostra un rellotge de sorra alat (una al·legoria del pas del temps) tancat dins d'un cercle format per una serp que es mossega la cua.
Plànol del conjunt de façana, nínxols, dependències i panteons que s'havia de construir a l'accés del Cementiri. La data i l'autor son desconeguts. | AMSFG
Interiorment la façana es dividia en cinc sectors a cada costat de l'entrada, on hi havia els nínxols (168 repartits en quatre pisos), i el que s'interpreta com un mausoleu a cada extrem del sector. Els nínxols s’enfilaven fins gairebé el final del recinte, deixant un espai buit als extrems del passeig transversal on posteriorment s’hi van construir dos panteons a cada costat. Exteriorment la façana no es va decorar tal qual els dissenys originals, però es va respectar bastant la idea. Hi ha decoracions de corones de semprevives de les quals penjen torxes enceses amb la flama cap per vall, símbol de la caducitat de la vida.
Accés principal al Cementiri Municipal l'any 2015 (Daniel Pedrero Rosón) | Fons Personal
A banda i banda d'aquest sector, al terra, s'hi enterrava la gent pobre. A dia d'avui encara es conserven algunes de les creus de fusta i de ferro que maquen l'enclavament de les restes. És aquí també on trobem l'antic fossar comú. Amagat entre la vegetació del sector de l'esquerra trobem un enterrament en memòria dels assassinats l’any 1936. Aquest disposa d'un monument format per un monticle de roca, una creu de marbre amb una inscripció i dues plaques, també de marbre, on s'indiquen els noms dels enterrats.
Les dependències laterals que hi havia a l'entrada van ser eliminades i transformades en quatre panteons l’any 1868. Els nínxols, però, van ser declarats en ruïna i durant la dècada de 1980 van ser ensorrats i aixecats de nou, aquesta vegada amb cinc pisos d’alçada. Als extrems finals dels murs laterals s’hi van edificar tres panteons a cada costat, dels quals només en resten dos a cada banda degut a l’obertura d’una entrada lateral al mur esquerra i a la connexió d’aquest recinte amb una ampliació posterior a la seva banda dreta.
Va ser amb la destrucció dels antics nínxols quan es van perdre la gran majoria de làpides antigues que tapaven les sepultures, algunes d’elles fetes amb rajoles. Les rajoles d'ús funerari presentaven normalment una coloració blavosa amb figures de túmuls, sarcòfags, rellotges de sorra i dones endolades damunt un fons preromàntic de salzes i desmais. Un inventari fet per l'historiador Lluis Esteve i Cruañas va aconseguir que algunes de les làpides es rescatessin, conservant-les avui en alguna de les moltes dependències del Museu d'Història.
Imatges d'algunes de les làpides que hi havia als ruinosos nínxols del cementiri primitiu
Les làpides de pedra van començar a aparèixer al nostre cementiri a partir de 1840. La primera pertanyia a Victòria Bernich, morta a l'edat de 44 anys. El seu epitafi (que podría ser el primer) deia així:
Yace aquí la que, esposa fiel un día,
Fue dechado de virtud en este suelo.
Quince meses sufrió, y el alma pía,
No pudiendo ya más, subióse al cielo.
Segons Gaziel, l'any 1842 apareix una "fórmula" lapidària nova. En una làpida pot observar com a sobre d'un pont estès sobre un riu invisible reposava un túmul amb un gran rellotge de sorra al cim. A la dreta, una figura de donda endoldada. A l'esquerra, una arbreda romàntica. El túmul duia una inscripció que deia:
Bajo de esta losa fría
yacen en dulce reposo
las cenizas de mi esposo
don José Campanería.
Padre tierno fue a porfía,
de alma noble y generosa:
recibe, pues, esta losa
como un tributo de amor,
que te ofrecen con dolor,
tus tres hijos con tu esposa.
Serà a partir de 1850 quan apareixeran les làpides més escenogràfiques i els versos més treballats. Una làpida de 1855 amb un fris amb corona de llorer i torxes enceses i invertides, deia:
Cuando diez y ocho abriles
Victoria Estrada contaba,
este mundo que no amaba
dejó, con sus pompas viles.
Sus obras nunca pueriles
fueron en tan corta edad:
de virtud sin vanidad
buen ejemplar ofreció;
pues mucho, y siempre, sufrió
con santa conformidad.
Cap a la segona meitat del segle XIX, gairebé a tocar al mur oposat a l’entrada principal, es van començar a construir les primeres tombes subterrànies fetes d'obra, sis a cada costat del passeig. D'aquestes en destaca el panteó de la família Casas, propietat de Joan Casas Arxer. Va ésser construït l’any 1898 per l’arquitecte Josep Puig i Cadafalch, el qual va dissenyar la construcció en estil neogòtic germànic i modernista. És una tomba formada per un mur de pedra en forma de U i una reixa frontal de fosa molt treballada. Sobresurt per sobre una creu amb un Sant Crist de bronze. El bronze és utilitzat també per a la llosa, escrita amb inscripcions en cal·ligrafía gòtica. Aquesta tomba té cabuda per a 21 sepultures. A les cantonades exteriors dels murs hi ha dos àngels resant tallats a la pedra. Darrere d'aquesta filera de tombes vuitcentistes es va construïr, l'any 1991, una filera de 20 sepultures subterrànies.
A l'esquerra, panteó de la família Casas l'any 2015 (Daniel Pedrero Rosón) | Fons Personal
A la dreta, aixecament planimètric del panteó de la família Casas (ASFG)
Detalls del cementiri primitiu l'any 2015 (Daniel Pedrero Rosón) | Fons Personal
EL CEMENTIRI DELS BURGESOS
Amb l’arribada de la classe social emergent, la burgesia, i amb el gran desenvolupament econòmic i demogràfic de Sant Feliu, es decideix ampliar el cementiri per donar-hi cabuda a les sepultures d’aquesta nova classe. Aquesta zona és l’actual Secció A.
El projecte escollit per aquesta ampliació va ser el de l’arquitecte Manuel Almeda, datat l’any 1878. El projecte consistia en la construcció d’una capella central al final del passeig longitudinal, que seguia al del primer cementiri, i dues ales de tres panteons amb capelleta a cada costat, tot i que finalment se’n van construir-hi sis a cada banda l’any 1879. Tant la capella com els panteons laterals van ser dissenyats clarament en estil neogòtic i així ho demostren tots els elements que conformen aquestes edificacions. També es va preveure que a cada costat de la porta hi hagués l'escultura d'un àngel, tot i que finalment no es va realitzar.
A l'esquerra, plànol de la façana de la capella i els panteons de Manuel Almeda | AMSFG
A la dreta, Aspecte de les obres de construcció del nou sector del Cementiri a la dècada de 1880 (Desconegut) | AMSFG
A la vegada es van construir els nínxols que envoltarien tot el nou sector, uns nínxols que no eren anivellats sinó que seguien la inclinació de la pendent, a més de ser construïts amb materials tan pobres que van haver de ser declarats com a ruïna a principis del segle XX, per posteriorment enderrocar-los i aixecar-ne de nous.
Abans del projecte d’ampliació de Manuel Almeda va haver-hi un altre projecte completament diferent en quant a estil arquitectònic i composició que no va ser executat. Va ser dissenyat per l’arquitecte Esteve Muxac l’any 1869, el qual va idear una capella central amb dues ales laterals de nou panteons amb capelleta interior. Aquest conjunt era d’estil clàssic, utilitzant sobretot l’ordre jònic, tot i que també hi havia elements propis del renaixement italià tals com les arcades de les ales laterals de la capella. Aquesta capella disposava d'un pòrtic elevat de tipus pròstil tetràstil de columnes jòniques, coronat amb un frontó triangular amb coberta a dues aigües. A més també hi havia dues naus laterals amb entrada directe i sense finestres.
Disseny de capella i panteons realitzat per Esteve Muxac l'any 1869 que no es va arribar a realitzar mai | AMSFG
L’any 1881 l’arquitecte Manuel Almeda va dissenyar el projecte de la part central de la nova ampliació del cementiri. Aquesta, igual que el primer cementiri, és simètrica a banda i banda. Almeda dissenya un passeig central que arriba fins a la capella, amb una plaça al capdavant d’aquesta, els passeigs laterals i els espais pels panteons soterrats i els enlairats. Els panteons soterrats ocupen el perímetre de les dues illes de sepultures, formant un conjunt de 62 tombes disposades simètricament les unes de les altres. També va dissenyar-hi dues escales per a cada illa, de les quals una es situava al centre de la illa al passeig longitudinal, i l’altra es situava al centre de la illa al passeig transversal anterior. Aquestes escales servien per accedir al centre de la illa de sepultures, on es trobaven els panteons importants. La composició d’aquests serà lliure, mentre que la dels panteons inferiors ve determinada pel propi arquitecte, el qual va dissenyar els murs de pedra, amb coronament a dues aigües, i una tanca frontal de forja amb porta doble. Aquesta vegada, però, l’estil ja no era gòtic sinó que l’arquitecte es va deixar portar per les noves tendències modernistes que acabarien per arribar, tal i com es veu en alguns motius naturals de les tanques de forja.
A l'esquerra, plànol de la distribució del nou clòs dissenyat per Manuel Almeda | AMSFG
A la dreta, Vista actual del sector burgès del Cementiri (Daniel Pedrero Rosón) | Fons Personal
Pel que fa als panteons i mausoleus superiors, aquests es van anar construint al ritme que s’anaven sol·licitant. D’aquests en destaquen el panteó del Marquès de Robert i el de Pere Estrada Bernich.
El mausoleu del Marquès de Robert va ser construït a finals del segle XIX de la mà de l’arquitecte Joan Martorell i Montells, el qual es va inspirar en l’estil eclèctic i apropant-se al modernisme, tal i com es veu en tots els motius naturalistes del conjunt sencer. L’edifici és de planta quadrada, amb quatre columnes a cada cantonada acabades amb pinacles. A la part superior hi ha un sarcòfag de decoració. La porta principal d’accés és feta amb bronze molt treballat, tal i com es pot observar als motius florals que l'envolten, juntament amb les inicials del marqués. Els murs laterals tenen dos finestrals cadascun amb vitralls emplomats. La porta posterior dona entrada al pis inferior, on es troben els nínxols i l'ossari, ja que la porta principal dona accés a la capella. Per accedir-hi hi ha una escala particular que connecta el recinte del mausoleu amb el passeig perimetral. Tot el conjunt és envoltat amb una tanca de ferro forjat.
A la primera imatge, aixecament planimètric del mausoleu del Marquès de Robert (ASFG)
A la resta d'imatges, detalls del mausoleu l'any 2015 (Daniel Pedrero Rosón) | Fons Personal
El panteó de Pere Estrada Bernich va ser edificat també a finals del segle XIX just al davant del mausoleu del Marqués de Robert, però a l’altre illa. Aquest és d’inspiració neogòtica tal i com s’observa als arcs apuntats i la decoració exterior. Aquest, a diferència de l’altre mausoleu, es troba en un estat molt deficient de conservació. Inicialment tenia una creu a dalt de tot de la coberta, però aquesta ha desaparegut. La coberta, a dues aigües, és decorada amb escates ceràmiques de color blavós. A cada lateral hi ha un finestral estret emplomat. Un d’ells té la imatge de Sant Miquel i l’altre la imatge de Santa Teresa. A l'interior de la capella hi ha una escultura que representa a Sant Pere, signada per E. Pagès. També hi ha un sarcòfag de ferro forjat penjat en un dels laterals de la paret. El conjunt és envoltat amb una tanca de fosa.
A la primera imatge, aixecament planimètric del panteó de Pere Estrada i Bernich (ASFG)
A la segona imatge, enterrament de Pere Estrada i Bernich a inicis del segle XX (AMSFG)
A la resta d'imatges, detalls del panteó l'any 2015 (Daniel Pedrero Rosón) | Fons Personal
En aquest mateix nivell es troben els panteons de la família Ribot i família Vilaret. El primer té una preciosa escultura en marbre blanc de Jesucrist amb la mà alçada, obra de l’escultor J. Campeny. El segon té una bella escultura modernista en marbre blanc que representa una figura femenina en forma d’àngel, coneguda com La Custòdia. Aquesta es recolza sobre una creu de marbre de la qual penja una corona de flors.
A l'esquerra, tomba de la família Ribot (Daniel Pedrero Rosón) | Fons Personal
A la dreta, tomba de la família Vilaret (Daniel Pedrero Rosón) | Fons Personal
És en aquesta secció on trobem enterrats a personatges il·lustres de Sant Feliu de Guíxols, com són el propi marquès de Robert o Pere Estrada Bernich. Però als panteons perimetrals també hi ha enterrats altres personalitats importants de la ciutat, com el llibreter Octavi Viader i Margarit, la família Batet, la família Sibils, la família del farmacèutic Ruscalleda, el mestre d’obres Pere Pascual i Baguer, Maties Ribot Xatart, etc.
A la primera imatge, perspectiva elevada del clòs burgès a inicis del segle XX (Luciano Roisin) | AMSFG
A la segona imatge, detall de l'escultura que hi ha a la tomba de la família Síbils a la primera meitat del segle XX (Desconegut) | AMSFG
A la tercera i quarta imatge, perspectiva de la capella després de les destrosses ocasionades per un temporal (Desconegut) | AMSFG
A la resta d'imatges, detalls del clòs burgès l'any 2015 (Daniel Pedrero Rosón) | Fons Personal
Pel que fa als panteons laterals de la capella, hi trobem el d’algunes famílies importants com la família Poujarniscle-Riera o la família Llagustera-Baguer. Tots els panteons, excepte un, tenen capelles amb escultures realment treballades.
Panteó de la família Llagustera-Baguer l'any 2015 (Daniel Pedrero Rosón) | Fons Personal
A dia d’avui es pot observar com aquest sector, respecte l’original, ha variat en alguns racons. Per exemple, dels sis mausoleus edificats a cada ala de la capella només en resten cinc a cada banda. Els que anaven enganxats a la capella van ser ensorrats per donar accés a una ampliació del cementiri realitzada cap als anys 1920. Tampoc queda cap nínxol dels originals, ja que van ser declarats tots en ruïna i aixecats de nou a partir de l’any 2004. Són nínxols de cinc plantes, aquesta vegada anivellats. L’any 2017 es van construir 65 columbaris d’obra i un magatzem a l’extrem dret del final d’aquest sector del cementiri, per poder acabar de tapar així el mur dels antics nínxols.
Una altre diferencia respecte el projecte original és la porta de l’extrem final del lateral esquerre. Va ser oberta després de l’ensorrament dels antics nínxols per poder així tenir un accés directe des del carrer fins a dins del recinte.
Gaziel, d'aquest sector, diria
"Els qui varen fer bastur aquest floret de panteons foren els enriquits que, per exhibir la riquesa pròpia, no en tingueren prou amb les bones cases on passaven ricament la vida; els calgué també fer-se'n d'encara més ostentoses - amb pedres, marbres, ferros i bronzes - on passar ricament la mort.
Aquí, els panteons es toquen els uns als altres, com les residències magnífiques en els carrers i avingudes on viuen els potentats. N'hi ha que valgueren veritables fortunes, decorades com són amb altars pesants, vidrieres de colors, reixes de forja i escultures degudes als millors artistes del temps. Tots els llinatges econòmicament més forts de Sant Feliu es pot dir que hi estan representats. Però, tot caminant per davant dels reixats, l'únic que se m'acudeix és que el munt de diner perdut en la vanitat més trista de totes, per una burgesia que passava per cristiana i es feia la il·lusió d'enaltir l'esperit de Catalunya, hauria valgut cent vegades més esmerçar-lo a millorar la vida del poble humil i ensenyar-lo a estimar i defensar el nostre patrimoni. No n'hauriem tret tots plegats més rendiment?"
EL CEMENTIRI CIVIL
Alhora que es demanava una ampliació per a la nova classe benestant, es va veure la necessitat de construir un cementiri civil per poder enterrar als difunts amb creences diferents a les catòliques, les quals no podien ser enterrades al cementiri comú. Aquesta gent havia de tenir el seu propi clòs, independent i amb un accés propi per no connectar-se amb el cementiri dels catòlics. És així com neix el cementiri neutre o civil, situat a l’oest del cementiri catòlic i enganxat mur amb mur. Aquesta zona que és l’actual Secció D i la que Gaziel bateja com "el jardí melangiós". Quan el poble vivia en pau es podía accedir interiorment cap als dos cementiris. Va ser durant la dictadura de Miguel Primo de Rivera i de Francisco Franco quan l'accés interior es va clausurar.
Aquest nou recinte va ser dissenyat igualment per l’arquitecte Manuel Almeda l’any 1880. Almeda l'idearà en estil neomudèjar, construint una façana sense gaire decoració (reculada enrere a causa de la irregularitat de la finca) i amb una porta central d’arc de ferradura. L'espai distant entre la façana d’aquest nou cementiri i la façana del primer és el que actualment es coneix com a Plaça de la Llibertat.
Plànol de la façana neomudèjar dissenyada per Manuel Almeda l'any 1880 | AMSFG
El projecte inicial va consistir una rèplica, en diferent estil, del cementiri dels burgesos. L'espai es dividia en quatre sectors mitjançant un passeig longitudinal i un passeig transversal. Al final del passeig longitudinal es va preveure construir una capella neomudèjar amb dues ales de nínxols que havien d'ocupar tot el pany de paret que restava a cada costat (96 en total). Finalment no es van construïr aquests elements, per la qual cosa els difunts s'havien d'enterrar a terra o a panteons independents que s'anaven construïnt a mida que es necessitaven. Dos elements decoratius que es van preveure també van ser una font a l'encreuament dels dos passeigs (que no es va realitzar) i un petit balcó amb balustrada a l'extrem esquerre del passeig transversal (es conserva avui dia).
A l'esquerra, plànol de la distribució interior dissenyada per Manuel Almeda l'any 1880 | AMSFG
A la dreta, plànol de la capella i els nínxols dissenyats per Manuel Almeda l'any 1880 | AMSFG
L’any 1901, per salvar el desnivell que hi havia entre la façana del cementiri civil i la del cementiri catòlic, l’arquitecte Ildefonso Casamor va construïr una terrassa i una escala a la façana principal del cementiri civil que imitava l'estil de l'obra de Manuel Almeda. El projecte final no va resultar idèntic al projectat, però es va respectar força.
A la primera imatge, plànol de l'escala dissenyada per Ildefonso Casamor l'any 1901 | AMSFG
A la segona imatge, vista actual de la façana del cementiri civil (Daniel Pedrero Rosón) | Fons Personal
A la tercera imatge, visita escolar a les escales del Cementiri Civil durant un Tots Sants de principis del segle XX (Desconegut) | AMSFG
Cap a l’any 1904 es va construïr la renglera de nínxols de tres pisos a la tanca final del cementiri, on inicialment s'havia previst. Aquesta, malauradament, no es va finalitzar, i a més va quedar dividida al haver-hi anteriorment un sarcòfag adossat al mur. També, alhora que es feien les obres de la segona ampliació del cementiri catòlic, es construirà una escala que connectava interiorment ambdós cementiris, just a l’extrem final esquerra d’aquest recinte.
Vista actual de les sepultures i nínxols del cementiri civil (Daniel Pedrero Rosón) | Fons Personal
Com a tret diferencial, aquest recinte no s’ha reformat mai. Conserva els mateixos elements des que es va construir, tant arquitectònics com vegetals. Hi destaquen, per exemple, l’eucaliptus de 19 metres d’alçada, els xiprers d’entre 11 i 14 metres i la palmera.
Aquest sector disposa d'edificacions importants, tals com el mausoleu de la família Lladó-Bohera, edificat l’any 1888. La creu de pedra que tenia a sobre de la coberta a dues aigües ha desaparegut. És un edifici construït amb pedra, de planta quadrada i molt auster, sense cap tipus de decoració. En tota la façana només hi ha una placa amb els noms de Jaime Lladó Bohera i Maria Lladó Bohera. Interiorment el mausoleu té capacitat per a 20 sepultures.
A l'esquerra, vista actual de l'eucaliptus centenari (Daniel Pedrero Rosón) | Fons personal
A la dreta, vista actual del panteó de la família Lladó (Daniel Pedrero Rosón) | Fons Personal
Dels nínxols en podem destacar el del President de la Generalitat a l’exili, Josep Irla i Bosch. També en alguns podem observar símbols maçons, com la làpida de Jaume Arxer, la de la família Moret-Regolte o la de Victor Lluís Pourrier.
Cal dir que en aquest recinte també es va enterrar, i encara se segueix enterrant, a gent originaria d’altres països que no va voler ser enterrada en el cementiri catòlic. D’aquestes sepultures es pot destacar la d’Emilia Bradt, formada per un monticle de roca, quatre pinacles de pedra i una cadena de fosa que envolta tot el recinte.
Més treballat és la d’Emmy Casas Wogatzky, d'estil neoclàssic, amb tres pilastres dòrics estriats i un frontó triangular amb dos àngels subjectant una creu grega. Dues làpides de bronze amb relleus acaben de decorar el conjunt funerari.
A l'esquerra, sepultura d’Emilia Bradt l'any 2015 (Daniel Pedrero Rosón) | Fons personal
A la dreta, sepultura d'Emmy Casas Wogatzky l'any 2015 (Daniel Pedrero Rosón) | Fons Personal
La sepultura de la família Bender també es troba en aquest recinte, conjunt molt simple però que conserva un bastó de fusta clavat a terra.
Cap a l’extrem final dret d’aquest recinte es troba enterrada, actualment, la comunitat islàmica de Sant Feliu de Guíxols. Es tracta d’una làpida orientada cap a la Meca on es van situant els enterraments d’aquesta comunitat al seu voltant. A dia d’avui supera la vintena de sepultures.
Un element remarcable que queda per explicar és el conjunt de dues tombes maçòniques, sense inscripció, situades a terra i apartades de la resta de sepultures. Cadascuna té una creu amb el distintiu triangular de la maçoneria. A més, són envoltades per un conjunt de pedres que formen un cercle ovalat al voltant de cadascuna de les dues tombes.
Aspecte de les tombes maçòniques l'any 2015 (Daniel Pedrero Rosón) | Fons personal
Un projecte interessant per aquest recinte és el de la tanca que es va projectar per a la plaça situada davant de les escales d’accés al cementiri civil. Va ser dissenyada l’any 1912 i no es coneix l’autor. Es tractava d’una tanca corbada que envoltava tota l’amplada de la façana, deixant un centre i uns extrems enjardinats dins la pròpia plaça, amb dues portes centrals per accedir-hi a l’interior. La tanca era un semi-mur acabat amb una reixa de ferro forjat, aquest últim utilitzat també per a les dues portes. És una llàstima que aquest projecte no s’arribés a desenvolupar mai, ja que hagués millorat considerablement l’ordenació i l’aspecte d’aquesta plaça que, a dia d’avui, segueix pràcticament igual que quan es va construir aquest recinte.
Plànols de de la plaça i la tanca dissenyada l'any 1912 per un autor desconegut | AMSFG
L'AMPLIACIÓ DEL CANVI DE SEGLE
L'augment demogràfic i, en conseqüència, la creixent demanda de nínxols per a la població, va fer que l’Ajuntament es plantegés una nova ampliació del cementiri catòlic. Es va decidir ampliar el recinte cap als terrenys confrontants a la banda oest del cementiri burgés, encarregant la feina a l’arquitecte General Guitart i Lostaló, el qual va presentar el projecte l’any 1904. Aquesta zona és l’actual Secció C.
A diferencia del projecte de l’arquitecte Manuel Almeda pel cementiri burgés, el qual va dissenyar el recinte amb la previsió de futures intervencions dins el mateix sector, l’arquitecte General Guitart va dissenyar un projecte complert, sense futures obres dins el mateix espai.
Aquest era un projecte ben diferent als altres. L’entrada no seria central pel nou recinte, sinó que es trobaria situada a l’extrem final dret del cementiri antic, a la cantonada. Per tant, Guitart va descartar dividir el nou sector amb un passeig central, tal i com es va fer amb els altres tres recintes. Aquesta vegada la nova ampliació tindria una forma concèntrica, amb dos nivells d’alçada diferenciats i connectats per escales situades als angles corbats per poder així salvar la difícil pendent del terreny. Hi hauria dues anelles circulatòries, una pel primer nivell i una pel segon, a més d’un nucli central elevat on se situarien en un futur un total de cinc panteons, connectats també amb el passeig inferior per una escala. Guitart va dissenyar tres anelles de nínxols, dues centrals de tres plantes cadascuna i una de perimetral amb quatre plantes.
Plànols de de la distribució i dels nínxols dissenyats per Guitart l'any 1904 | AMSFG
Mentre que els nínxols perimetrals van ser dissenyats amb una decoració molt simple i en blocs separats per salvar el desnivell i evitar que aquests fossin inclinats com els de la secció dels burgesos, Guitart va posar-hi més èmfasi en el disseny de les dues anelles centrals, formada la més exterior per un sol bloc corbat, i la més interior per quatre trams d’angles rectes que formen un rectangle irregular a la banda oest.
Aquestes sepultures inferiors tenien la particularitat que només els dos primers pisos tenien l’entrada per davant, mentre que el tercer pis tenia l'accés per la part superior, des del passeig elevat. Per tant, per aquest tercer pis, Guitart va dissenyar un seguit de panteons que recorrien tot el perímetre extern del passeig superior, decorats amb làpides i reixes, a més dels propis elements ornamentals que cadascun dels propietaris de les sepultures hi posaven. Aquests panteons podien tenir una extensió de fins a cinc nínxols del tercer pis. Aquesta característica és fàcil de trobar ja que, vist des del passeig inferior, la filera del tercer pis de nínxols no té cap inscripció a cap d’ells. Una làpida ben decorada amb corones de flors de diversos estils és el que cobreix aquestes sepultures en la seva falsa entrada davantera.
A la primera imatge, perspectiva del recinte concèntric des d'un dels seus angles (Daniel Pedrero Rosón) | Fons Personal
A la segona imatge, detall dels nínxols centrals (Daniel Pedrero Rosón) | Fons Personal
A l’actualitat, el disseny inicial de Guitart no és el mateix que podem observar-hi en aquest sector. De les cinc escales projectades per l’arquitecte només s’han construït dues, la que puja al primer nivell del bloc central i la situada al principi del passeig superior. Les escales situades als altres angles no es van arribar a fer mai, tot i que es va afegir una al final del passeig superior. També, al costat de l’escala de l’inici del passeig es troben els serveis higiènics, mentre que a l’escala del final del passeig es troben les dependències dels encarregats del cementiri, ambdós soterrats sota el passeig superior i no projectades per Guitart.
Quan es va ampliar posteriorment el cementiri cap al sud, es va haver d’obrir una entrada a l’extrem final esquerra d’aquest sector, enderrocant així alguns nínxols. Aquests nínxols, però, són de pitjor qualitat que la resta. Es troben molt més deteriorats i van perdre la coronació original, la qual va caure fa uns anys, substituint-se per un coronament que desentona completament amb el conjunt del sector en si mateix. Aquest és el sector que més nínxols abandonats té, potser perquè és la única zona del cementiri catòlic on no s’han reconstruït els blocs de sepultures, els quals tenen ja més de cent anys.
Dels panteons perimetrals en podem destacar el de la família Villa-Olias de 1921, el de la família Estrada i el de la família Nadal de 1927. Destaca el primer per l’escultura en marbre d’un àngel plorant recolzat sobre un sarcòfag, o l’últim per l’escultura de pedra artificial en forma de creu bellament treballada amb motius florals. En aquest sector també trobem enterrats a personatges importants com el capità Narcís Massanas o l'industrial jardiner Joan Arxer i Ferrer.
A la primera imatge, panteó de la família Nadal, (Daniel Pedrero Rosón) | Fons Personal
A la segona imatge, panteó de la família Estrada, (Daniel Pedrero Rosón) | Fons Personal
A la tercera imatge, panteó de la família Villa-Olias, (Daniel Pedrero Rosón) | Fons Personal
Al bloc central destaca, per sobre de tots, el panteó de la família Lladó-Alsina. Es tracta d’un panteó aïllat amb una escultura femenina de marbre blanc, que representa la mort, amb una creu darrera a sobre d’un pedestal. Tot el recinte és envoltat amb una cadena que substitueix l’antiga barana de ferro que hi havia fa uns anys. En aquest mateix bloc també es troba la tomba del músic Juli Garreta i Arboix.
Panteó de la família Lladó-Alsina, (Daniel Pedrero Rosón) | Fons Personal
L'AMPLIACIÓ BORDASIANA
Durant la dècada dels anys 1920 es decideix tornar a ampliar el cementiri, aquesta vegada cap al sud, com s’havia fet amb el recinte dels burgesos. L’any 1925 l’arquitecte municipal Joan Bordàs i Salellas dissenya el mur que havia de tancar el nou recinte, aquesta vegada agafant tota l’amplada del cementiri existent. Aquesta zona és l’actual Secció B.
Per realitzar l’ampliació es van haver d’enderrocar els dos panteons enganxats a ambdues bandes de la capella, construint dues escales que pujarien directament al nou recinte. També, com he explicat al capítol anterior, es va connectar la Secció C amb la Secció B a partir de l’enderroc dels nínxols que hi havia a la cantonada. Finalment es va fer un accés directe des del vial exterior del cementiri per l'entrada de vehicles.
Del que va dissenyar Bordàs al que es va arribar a fer hi ha una gran diferència. L'única cosa que es va respectar del projecte original va ser la disposició perimetral dels nínxols i l'accés des del carrer. Inicialment es va pensar seguir la disposició tradicional de les dues seccions inicials, amb una avinguda que creués el nou recinte. Però això significava que l’esquema no seria simètric, per la qual cosa es va descartar la idea. Aquest projecte també preveia construir panteons al centre del terreny i una plaça al final de l’avinguda. Un pavelló de serveis a l'extem esquerre del recinte, amb accés directe des del carrer, acabava de formular aquest planejament inicial.
A l'esquerra, plànol de la nova ampliació dissenyada per Bordàs l'any 1925 | AMSFG
A la dreta, aixecament actual de la Secció B del Cementiri | ASFG
Finalment es va decidir construir una gran zona enjardinada (possiblement dissenyada per Joan Arxer i Ferrer), amb una font modernista al centre, que creuava transversalment la nova ampliació, deixant la construcció de nínxols en projectes independents segons la demanda de la població. Aquesta plaça era ben bé simètrica a banda i banda, recordant als jardins francesos.
Vista actual de la zona enjardinada del Cementiri (Daniel Pedrero Rosón) | Fons Personal
No va ser fins a la dècada de 1930 quan es van començar a edificar els blocs de nínxols. Diferents arquitectes, entre ells Joan Bordàs i Francisco Surís, van contribuir en la construcció d’aquestes sepultures. Es tractava de blocs de quatre pisos d’alçada sense cap decoració a la façana. Únicament una cornisa decorava el coronament d’aquests nínxols. Els blocs transversals s’edificaven completament anivellats, mentre que els longitudinals es feien en blocs independents per salvar la lleu pendent del terreny. En aquests nous nínxols s'enterraran als brigadistes internacionals que van morir a l'hospital de S'Agaró durant la Guerra Civil Espanyola.
L’any 1981 l'Ajuntament construirà vint panteons soterrats al costat de la plaça enjardinada. Aquests, igual que els que es van construïr al cementiri primitiu l'any 1991,no tenen cap decoració. Els germans Francisco i Juan Anlló es troben enterrats en un d'aquests.
Entre els anys 1930 i 1985 hi ha diversos projectes de construcció de nous blocs de nínxols, construïnt l’últim a la part més alta del nou recinte aquest mateix any i deixant la meitat del terreny restant sense edificar. Això es deu, entre altres motius, a causa de la roca situada al subsòl, la qual impedeix la fàcil construcció de més nínxols per l’elevat cost que suposaria rebaixar-la.
Vistes actuals dels nínxols i panteons subterrànis de la Secció B (Daniel Pedrero Rosón) | Fons Personal
A l’extrem dret d’aquest recinte s’hi van construir dues edificacions: una feia la funció de cobert pel material mentre que l’altre era un dipòsit de cadàvers que actualment no s’utilitza.
Les últimes obres realitzades al cementiri, a part de les ja esmentades, han sigut: restauració de la façana neoclàssica l’any 1984 i millora estètica dels murs laterals dels nínxols de l’actual Secció A l’any 2017.
A dia d'avui s'estan construïnt nous nínxols i columbaris a la Secció A degut a la demanda del municipi. La previsió es acabar de tancar tot el perímetre que resta sense nínxols. També s'està duent a terme la restauració d'un bloc de nínxols, a la Secció C, que es trobaven en perill d'esfondrament.
CONCLUSIÓ
Després d'analitzar l'evolució del cementiri de Sant Feliu de Guíxols és fàcil respondre al dubte plantejat a l’inici d’aquest estudi. Per què en cent anys no s’ha ampliat el cementiri si la població s’ha doblat en nombre d'habitants? Senzill. La ruïna dels nínxols de les seccions A i E va comportar l’ensorrament de centenars de nínxols per a la posterior construcció de nous amb un pis més d'alçada, augmentant així la quantitat dels nínxols. A més, molts dels difunts enterrats antigament no van ser reclamats (potser al no disposar de familiars a l'actualitat), per la qual cosa no van ser enterrats novament als nous nínxols. Això significa que va haver-hi molta oferta de sepultures que va pal·liar la necessitat d’expandir el cementiri cap al sud o cap a l’oest.
També s’ha de tenir en compte que la demanda de nínxols s’ha rebaixat per la creixent demanda d’incineracions. Això comporta que ara mateix, en comptes de construir més nínxols, el que més es necessiten són columbaris, tal i com s’estan construint a la Secció A.
NOTA: Article redactat a partir de l'anàlisi dels plànols conservats a l'Arxiu Municipal de Sant Feliu de Guíxols, el Pla Director d'Intervenció del Cementiri Municipal (2005) i el capítol del Jardí Melngiós del Sant Feliu de la Costa Brava d'Agustí Calvet i Pascual (Gaziel).